Els sacrificats

¿Sabeu d’on ve el nom de Sants? No és pas de la salut que aconseguien els guarits per l’aigua del senyor Nicasi, no. Ens envia directament al temps llegendari on la història no ens ha estat revelada, als temps en que les coses encara eren en el seu estat embrionari. Hom creu que, en el cas de Sants, podem parlar d’un espai mític llunyà en el temps, potser proper a l’època romana, en un Sants proper al campament de Barcino, de racons imaginaris i de personatges mitològics. Allà on deien que Dioclecià hi escorxava cristians i per això li posaren el nom de Sants. O aquell Sants mític on la llegenda diu que s’adorava a Sant Abdó i Sant Senén, dos sants que havien estat acusats en època romana de donar sepultura a altres cristians màrtirs. Evidentment, una altra versió és que Santa Maria dels Sants, sigui precisament l’evolució progressiva d’una ermita paleocristiana consagrada a aquests dos sants, en plural, i d’aquí el nom. Qui ho sap, però? El que és segur és que sota els nostres peus hi ha morts. I bastants. Era normal en èpoques llunyanes que els executats fossin enterrats a les rodalies de les ciutats, sobretot al voltant de les grans vies de comunicació romanes. I a Sants, ja en època romana, hi trobem petjades diverses.
El mes de maig de 1970, el Servei de Clavegueram de l’Ajuntament va comunicat al Museu d’Història de la Ciutat la troballa fortuïta d’unes tomes antigues en instal•lar uns col•lectors al tram del carrer Begur, entre Pavia i Canalejas. En examinar-se aquestes restes, els experts varen trobar que es tractava d’un grup de 9 sepulcres de tipus tardo-romà descoberts en un espai reduït de menys de 2 metres d’amplada per 11 metres de llargada. Tots estaven situats més o menys a la mateixa alçada. La sorra hi havia fet estralls. Les torrentades en èpoques antigues havien destruït aquella necròpolis i ara tan sols en quedaven restes de ceràmica sense valor. També s’hi varen trobar àmfores i teules.
A la tomba número 1 només hi havia teules, a la número 2 el crani i les costelles, a la número 4 uns fragments d’ossos, a la 6 només el crani, a la 8 i a la 9 dos esquelets sencers amb restes de ceràmica. I a la 3, a la 5 i a la 7? Doncs quan obriren la tercera estrobaren la tomba d’un nen. A la cinquena, un altre nen, aquest cop només el crani. ¿I a la setena? ¿La del número màgic? Doncs el fet més intrigant: no hi havia cadàver, ni costelles, ni ceràmiques. Tan sols una mandíbula òssia sencera i perfecta amb una creu de ceràmica segellant la boca. ¿Què significava? ¿Què és el que havia de callar aquell cadàver sota els nostres peus? El misteri es mantindrà allí molts anys més, perquè els morts, tal com es van trobar, van ser enterrats de nou. I allí, si hi saltem encara fort sobre el terra, escoltarem el so del forat sota els nostres peus. Potser la resposta la trobem en el misteriós nom que tenia al segle XIX l’actual carrer Sant Frederic, no gaire lluny de les tombes: Calle de los Mártires de Sants.