dijous, 5 de novembre de 2009

Dites i refranys populars


Abans de començar el nostre periple històric, llegendari i misteriós pels barris de Sants, Hostafrancs i la Bordeta i els seus entorns immediats permeteu-me desgranar unes quantes de les dites que des de temps immemorial també van de boca en boca respecte a fets i persones del nostre barri. Les dites i frases populars són patrimoni també de la nostra terra, i és important que sapiguem conservar-les, difondre-les i repetir-les.
Pel que fa a Sants n’hi ha una de coneguda i repetida, aquell sabut “Vas bé per anar a Sants”, que precisament avui ens vol dir tot el contrari, pronunciat amb cert to jocós. De la mateixa família són les frases “Ja som a Sants”, que ve a voler dir quelcom com “Ja hem acabat” o “Ja som al cap del carrer”. Totes provenen de la pregunta “Vaig bé per anar a Sants?”. A l’antigor, els que sortien de Barcelona, fruit de la trobada de diversos camins de sortida, es plantejaven aquest dilema per trobar el correcte camí de Sants, que era el que duia cap a Madrid.

Una de les dites que ens recorda el nostre passat rural és “Fer com els esquiladors de Sants, l’un darrere l’altre”. Probablement ens explica que tot duu el seu temps, i que cal fer les coses poc a poc i no tot alhora. Una altra versió és que significa en fila india. També ens recorda el nostre passat ple de curanderos amb la frase tan coneguda “Esguerrats cap a Sants”, que comentarem més endavant.

Els veïns de Sants, malauradament, mai han gaudit d’una bona fama. Hi ha dos refranys populars, segurament germans i provinents d’una única font, que ens donen una visió dels santsencs ben poc amable: “A Sants, pobrets i marxants, i la meitat lladres”, i “A Sants, pocs i bergants, l’una meitat lladres i l’altra socarracristos”. La primera ens parla de gent pobra, sense recursos i d’altres de marxants, és a dir, comerciants, dels quals la meitat són lladres. La segona frase, diu que som pocs, i tot i sent pocs, som uns bergants, uns malfactors. Perquè la meitat son lladres i els altres “socarracristos”. Suposem que ens titllen d’anarquistes que cremaven “socarraven” les esglésies. Cal notar aquí les semblances amb la posterior “a Sants, pobres i esgarrapacristos”, que tot i tenir una arrel comuna i que creiem mare, ha tingut una altra història darrera, que explicarem més endavant.

Finalment, pel que fa a Sants, hi ha una dita que encara fan servir alguns jugadors de billar quan se’ls obstaculitza el pas, que és: “Al billar de Sants, les dones hi feien de barana”, que va sorgir al cafè del López, a finals del segle XIX.

Pel que fa a la Bordeta, tampoc han tingut gaire més sort que els seus veïns del nord, els santsencs, ja que els barcelonins feien servir la Bordeta de la mateixa forma que a finals del segle XX s’anomenava els de Lepe. Quan fa un segle es parlava de persones que no tenien ni ofici ni benefici es deia que “tenien bones finques a la Bordeta” que volia dir que no tenien res de res. També els que semblava que anaven de mal en pitjor es deia que “el farien alcalde de la Bordeta”, o un que es ventava d’estudis quan no sabia res de res es deia que “havia estudiat a la Bordeta”.

D’Hostafrancs no en tenim gaire dites, tan sols recordem la coneguda dels veïns més antics del barri: “Per gitanos, Hostafrancs”. Aquesta, sembla que prové d’una més antiga encara, que reparteix a uns i altres: “Per pinxos, la Bordeta. Per Gitanos, Hostafrancs. I per noies maques, Sants”. També hem recollit algunes malediccions amb què antigament alguns gitanos d’Hostafrancs “premiaven” els veïns amb qui no es duien bé. Aquestes tenen connotacions tan poètiques com “Així et vegis penjada pel cul”, “Mal cuc et mengi la figa” o “Males merdes t’ofeguin”.

1 comentari:

  1. Albert, hola, sóc en Joan... Et pregunto si no et fa res que de tant en tant t'agafi algun article...
    Només ho pregunto...

    ResponElimina