dijous, 5 de novembre del 2009

La Plaça de les bombes


El primer punt de la nostra ruta i punt neuràlgic de la vila de Sants continua sent avui la Plaça de Bonet i Muixí, anomenada anteriorment Plaça de Màlaga o Plaça de l’Església, ja que en ella s’aixeca l’església de Santa Maria dels Sants. Hom imagina, en aquells segles perduts en l’antigor, l’ermita romànica vella que s’erigia on avui hi ha l’església, i que va ser aterrada el 1830 en haver-se quedat excessivament petita per als feligresos. L’església, probablement del segle XI, estava construïda en un estil romànic, lluny del gust d’aquells santsencs que l’esfondraren a principis de segle XIX.

En aquesta plaça s’hi aixeca també la Casa del Rellotge que actualment acull l’Arxiu Històric de Sants. Aquest edifici, que és el més antic que es conserva a Sants, era una de les dependencies de l’antiga Torre d’en Llull, o Torre de Sants, un casalot gòtic que s’alçava si fa no fa entre el carrer Olzinelles i la Plaça d’Ibèria i que constituí una mena de castell medieval on s’hi hostatjaven els visitants il•lustres de Sants, abans d’entrar a Barcelona, entre ells la reina Margarida de Prades, el rei Felip V, bisbes, cardenals, prínceps i nobles. Posteriorment, es convertí en un convent i ja en ruïnes, a mitjans del segle XIX, fou enderrocat el 1860.
La Casa del Rellotge havia estat anomenada en altra època Cal Dimoni, perquè durant molt de temps restà abandonada i la canalla de les rodalies creia que en aquell casalot vell hi vivia un ésser endimoniat. Lluny d’això, la vella masia acabà per ésser omplerta de documents antics, fruit de la col•locació de l’Arxiu Històric en el seu interior.

La plaça avui ocupa un espai inferior al que tenia al segle XIX. Si ens hi fixem bé, l’església queda alçada per una escalinata, igual que la Casa del Rellotge. Això és degut al rebaix del terreny efectuat en època moderna, i que també acabà amb els fonaments antics de la Torre d’en Llull, anomenada també La Raqueta. La Plaça de l’Església, els dies de Festa Major de fa dos-cents anys era el lloc de trobada de fadrins i pubilles. El ball de Sant Bartomeu, que es feia a les portes de La Raqueta i que continuava en processó pels carrers de Sants es feia en completa obscuritat. Tan sols els romans que intervenien en la processó duien algunes candeles enceses que li donaven un aspecte tètric i misteriós.

El Ball de Sant Bartomeu s’interpretava a molts pobles de Catalunya en devoció del sant i forma part dels coneguts com a balls parlats. Eren espectacles que combinaven la dansa i el teatre. El Ball de Sant Bartomeu de Sants era format per un conjunt de soldats romans, dos àngels i un dimoni que amb una mena de globus, que feia inflant una bufeta, colpejava humorísticament els congregats.

Aquest espectacle, que es va seguir representant fins a meitat del segle XIX juntament amb altres balls, és una dansa en cercavila comuna a diversos indrets de Catalunya i que té els seus orígens en el teatre medieval de la qual són hereves peces tan particulars com el Misteri d’Elx, el Cant de la Sibil•la o el Salt de Maces de la Patum. Del Ball de Sant Bartomeu en parlarem al proper capítol. Finalment, es va deixar de fer ja que les fadrines de l’antic poble s’espantaven i resultava d’un to excessivament grotesc. Fum de torxes, llumenetes, crits de por i el so eixordador dels tambors en plena nit era, també pel conjunt dels forasters que s’hi aplegaven per festa major, un espectacle demoníac.

No ens allunyarem de la plaça sense recordar el malnom que la va acompanyar durant bona part del segle XIX i XX. Sants era llavors un viver de moviments socials, de reivindicacions, de motins contra els amos, de lluites obreres. Les grans indústries com el Vapor Vell o l’Espanya Industrial congregaven milers de treballadors que van ocupar els carrers en diverses ocasions.

La Plaça Bonet i Muixí va començar a ser coneguda pel nom de Plaça de les bombes, ja que tot sovint, les llambordes quedaven plenes de la sang dels capatassos o dels encarregats, que morien a mans dels esvalotats. Alguns, quan sortien de missa eren atacats amb ganivets, granades i artefactes explosius. Altres, assaltats i emplomats. Ja fos en la revolta de les quintes, en la dècada del 1870 o en la Setmana Tràgica, el 1909, Sants va ser escenari d’atemptats, des de l’apunyalament de l’amo del Vapor Vell o l’intent d’assassinat que va patir Francesc Cambó.

L’últim dels episodis sagnants que visqué la Plaça va ser la crema de l’església de Santa Maria, el 1936. Primer, les ràtzies aconseguiren cremar les portes fins que veieren que a l’interior s’hi amagava un autèntic arsenal. Uns mesos després, l’església va quedar reduïda a cendres i carreus. Els més ancians recorden el rector, escopeta en mà des de dalt del campanar, intentant allunyar els revoltats. Una plaça com aquesta, eix del misteri i de les revoltes més sagnants de la vila de Sants, es mereixia un primer capítol. D’aquí enfilem el petit carrer que comunica la Plaça de Bonet i Muixí amb la Plaça d’Ibèria, des d’on gaudirem d’una perspectiva lateral de la nostra església, que ha esdevingut el punt neuràlgic de Sants, i l’espai entorn del qual es teixeixen llegendes antigues que combinen realitat, història i misteri.

Avui, la Plaça de Bonet i Muixí, anomenada encara per gran part dels santsencs com a Plaça de Màlaga ha esdevingut centre de la vida cultural i associativa del barri. A banda i banda s’hi aixequen dos equipaments culturals com les Cotxeres de Sants i l’Arxiu Històric de Sants-Montjuïc, que ens desvetllen el passat i el futur del nostre barri.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada