dijous, 5 de novembre de 2009

Trossos de sants difunts


L’església assoleix una perspectiva imponent des de la Plaça Ibèria, oberta a mitjans del segle XIX, des d’on s’hi observen els finestrals i la casa rectoral. L’església actual és de 1947. L’anterior va ser cremada pels furiosos en diversos avalots durant la Guerra Civil. El campanar, que es veia des de tota la plana de Barcelona i que tenia l’alçada del monument de Colom, va esfondrar-se sencer. No va quedar pedra sobre pedra. Ni de la cúpula ni de la façana ni dels murs.

L’església vella tampoc era tan antiga com per lamentar-la excessivament. Havia estat construïda a partir de 1805, quan es va col•locar la primera pedra, i fins el 1827 no es va acabar. L’església vella, romànica i de valor arquitectònic incalculable havia quedat curta per la gran quantitat de veïns que hi feien cap, i per això, durant uns anys es va anar demolint mentre s’aixecava l’altra, fins que va desaparèixer definitivament el 1820. ¿Qui sap les pintures i els tresors misteriosos que aquella capella contenia? Un d’aquests tresors, un altar de pedra de Sant Bartomeu, que encara es va instal•lar a la nova, i que va desaparèixer el 1936.

Des de temps remots, l’església contenia relíquies de diversos sants, sota pany i forrellat, al costat d’un tros del que es diu la Vera Creu. Una d’elles, una relíquia de Sant Bartomeu.

Segons hem trobat, Sant Bartomeu va ser enterrat a l’illa de Lipara, posteriorment les seves despulles es van traslladar a Benevento, Itàlia, i finalment a Roma, concretament a l’Illa de Sant Bartomeu, al mig del Tíber. També hi ha la llegenda que la Reina Emma, esposa del Rei Canut, va entregar un dels seus braços a l’Abadia de Canterbury, el segle XI.

Si de Roma fins a Anglaterra, la Reina Emma es va desviar, va fer una parada a Santa Maria de Sants i hi va deixar un polsim d’ungla del sant en gratitud als vilatans, seria una llegenda tan romàntica que ben mereixeria la composició d’uns nous goigs.
El cas és que, fos com fos, a Sants hi havia relíquies del Sant Patró, tal com es descriu als documents trobats a l’Arxiu Parroquial de Santa Maria dels Sants: Segons el Monitor, a l’Altar de Sant Joan Baptista, a més a més de contenir les imatges de Sant Antoni i Sant Pancràs, hi havia un reliquiari que va fer compondre el Rector Mn. Casanovas durant un viatge fet per ell mateix a Roma. Segons el Monitor tenia forma d’altar, “la mateixa dels demés del Temple”. Les relíquies, “ordenades per mesos” estaven col•locades entre les columnes i motllures de l’altar. Al centre una creu amb la Vera Creu, sota la mesa els Sants de la família humana de Crist i en una cripta el cos sencer de Santa Faustina, verge i màrtir a Roma. Finalment diu que “en l’arxiu parroquial hi havia les autèntiques”.

Noteu que, tal com diu, els relicaris exposats eren uns de falsos, ja que els bons es trobaven sota pany i forrellat. És ben probable que això fos una precaució del rector de torn per evitar que qualsevol fill de pagès se l’endugués per guarir casa seva d’un mal d’ull. Que fossin els bons o relíquies d’ossera comuna, també queda per la llegenda a falta d’anàlisis d’ADN.

Hom acostuma a pensar que les relíquies i tot el que hi havia a l’església va cremar-se el 1936 durant la Guerra Civil. Però foren diversos els feligresos i formiguetes de capella que van aconseguir salvar part dels mobles. Entre les peces que no van sucumbir al foc hi havia l’original del Monitor Parroquial de Mossèn Casanovas, que va anar a parar a cases particulars fins que retornà a l’església, i quatre custodies amb relíquies d’uns vint-i-cinc centímetres d’alçada i que avui es conserven fora de la vista del públic. Aquestes quatre peces, que Mossèn Andreu Conangle ha tingut la deferència de mostrar-me tenen tot l’esplendor del segle XVIII i XIX, així que segurament ja formaven part de l’aixovar que esmenta Mossèn Casanovas al Monitor i probablement, alguna d’elles era a l’església romànica que desaparegué el 1820

Les quatre relíquies són escassíssims fragments irreconeixibles de Santa Teresa de Lisieux, Sant Antoni, Sant Josep Oriol i Sant Bartomeu. El primer relicari, platejat i més modern es tracta, tal com diu en llatí, de Teresae a Jesu inf és a dir de Santa Teresa de Lisieux, morta el 1897, amb el que el tros de la santa francesa devia arribar a Sants a principis de segle XX. Per la proximitat de la difunta és probable que sigui autèntica. Les tres altres custodies semblen bastant més antigues i són de color or. De la de Sant Antoni, o St Anthoni Pat. poc en sabem, si no és que Pat ens indica Pàdua. De la de Sant Josep Oriol, segons Mossèn Andreu Conangle, en podem tenir més certesa que sigui bona, ja que es tracta d’un sant barceloní i relativament modern. I finalment, a la de Sant Bartomeu, potser la custodia més antiga, hi trobem la inscripció St Bartholome Ap. En aquest cas, la veracitat del fragment és discutible ja que parlem de dos mil anys d’antigor.

Aquesta darrera és la única que s’exposa actualment, el dia de Festa Major. Mossèn Conangle ha retornat, des de fa uns quants anys, la tradició d’exposar-les el dia del Patró, tal com es feia des de temps immemorials. Les altres, es guarden dins d’un armari a l’espera de temps més devocionals.

¿Són reals? ¿No ho són? Sempre ens quedarà el misteri. En tot cas, el fet que des de l’església es guardi amb tanta gelosia aquestes relíquies de sants difunts té, tanmateix, cert component misteriós i que fa pensar en quelcom que va més enllà de les simples relíquies velles.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada